CAP I
La Manuela estava recollint els calçotets blau grana
d’en Pau menrre es dispossava a preparar la chistorra i el vinet pel partit de la nit.
Havia estat una nit llarga de ploramiques de
Per molts ratolis que entressin a la casa
Teníen fins i tot el paper higiènic amb un escut que li passava un amic d’en Pau.
-Aquesta nena està boja.Mira que ficar el Cobi dins la nevera, qué no veus que s’ho menjará tot aquest animal?
La familia Perefusta es caracteritzava per una excelent racanez heredada generació per generació. Vivían en un átic de Sarriá i compartien amistats tant selectes com Els Bullots, membres deus i senyors de totes les faroles instal.lades a la ciutat, la familia Guillotinot que s’havian fet d’or a partir d’un sistema molt descarat de cobrar els transeunts de les rambla
Catalunya per aseure’s.
L’únic normal d’aquesta saga era el Tomé, un llegidor nat, un amant de Janis Joplin, la creació del LSD i els any seisanta molt influenciat per l’avi el qual fingia un alzheimer molt teatrer per poder viure a casa de la seva filla. L’avi explicava les mil batalles el Tomé mentre es fumava la seva herba que plantava sota les guardioles de la casa. Objecte intocable i segur A més de
CAP II
Mentre tornava del institut i esquivava asl seu pare a la sortida del institut, el Tomé aguantava i aguantava la cantitat de mentires que li explicava el Sergi, el fill gran dels Bullots. El pare s’havia capficat en anar a buscar al Pau a l’escola per portar-lo als entrenaments del Barça, era lo més importnant del món, cuan va néixer el Tomé el Pau va tenir molt clar que seria el Arconada de la seva estirpe. Era més soportable pel Tomé aguantar las pijades del Sergi que ser arrastrat a la ciutat esportiva a jugar en pantaló curt a un joc que no entenia, ni respectava.
-Dons, el meu pare ha comprat un centre comercial segurament aquest any no anirem a
-Qué dius
-És una noia de familia mediocre que serà fácil de lligar amb ella.
-No te equivoquis, res d’això, tu no podrias comprarla mai.
- Ja, que vols dir, esclar que si, sóc ric Tomé.
-Si si, de butxaques per a dintre.
-Adeu m’em vaig a casa, semble que el meu pare no ens seguéis avui, que estrany. Porta anys intentant de portarme al camp però no havia faltat mai. Es un Cap gros.
En arribar a casa es va trobar un munt de policies sortint de casa i una camilla entrant al ascensor.
-Qué pasa mare, que és tot això?
-Fill meu, fill meu el teu pare que ha obert la declaració de la renda, li tenia dit cent vegades que no ho féssi això, ja saps com pateix de cor. Ha vist que havia de pagar una quantitat excesiva i li ha agafat un atac. És mort, fill meu, és mort.Repetia mentre recollia els tovallons bicolors que havia deixat al terre en Pau.
CAP III
Els amics poderosos de la familia Perefusta van comprar varies corones, van venir a la ceremonia.
-Per una part ja no hauré d’aguantar mai més les mentides d’en Segi.
El club va enviar cartes de condolencias a la mare, no la coneixian, ni la havian vist mai, el don de la invissivilitat l’havia trasl.ladat a les seves companyies, no sortien, no anaven de vacances, no teníen despesses diferents de les del Club. Res d’anar a sopar, res de nous vestits, res de restaurants, res d’oci, res de comunicació. Només futbol, només El Sport, només rebuts del Club, fuet i vi. Només partits.
Aquest penalti que li va donar la vida al Tomé va obrir per sempre les porteries que vigilaven per esquivar el pare.
- M’he passat la vida esquivant el pare, he estat un porter sense formar equip i hara ja no sé que defensar, de qui amagar-me.
Es va omplir d’odi, impotencia e incomprenssió que començava a tenir vòmits, mal de panxa. Un ardor va recórrer el seu cos com un virus, li va canviar la veu i el sabor de boca. Una mala olor s’apoderava d’ell tot el que tenia dins li sortia de la seva veu com un niu de pudor. Les seves frases feian tant de pudor que es va quedar sense amics. Era la indiferència amb que havia viscut tots aquest anys amb el seu pare. Les seves ferides es manifestaven en diàlogs que es van convertir en monologs. Els companys de l’escola se’l miraven amb fastig. Al començament pensava que era una cosa temporal peró cada dia era pitjor, la cosa empitjorava, ningú podia aguantar la seva presencia. Li deien “El claveguera”.
Mentre el Tomé s’enfermava, l’avi es curava rapidament del seu alzheimer i va a començar a plantar plantes de maría per tot el pis, cuan ja ho tenia tot preparat per fer negoci van arribar els canvis.
La guardiola del avi era le més suculenta, la va esclapar, la va obrir i li va .dir a la seva filla:
-Filla, marxem, ja és hora que vegis el mar. Ja no recolliràs més calçotets, de cap equip, de cap ni un.
CAP IV
Es van mudar a un pis de
Els carrers estaven plens de Zotal, pis,i caps de gambes i Xibeques semiplenes que deixaven els personatges del Bombeta.
L’avi sortia al balcó a fumar i dir coses a les seves noves veines. Dones nostalgiques d’algún mariner.
-Jo sería el capità del teu vaixell si tu em deixesis portar el timó del teu cor, guapa, la brisa del teu perfum arriba fins al meu balcó.
-Qué dius home tu de mariner no tens ni l’ombra.
-Aquestes dones, com els hi agrada fer-se les dificils. Amb aquestes cames de porc senglar que téns, qué hi penses que ets
-Avi t’has passat una mica no?
-Qué no ho veus que els hi encanta fer-se les difícils? Escolta nen que no et rentes les dents, fas un olor una mica d’abandonament.
Detesto la meva familia, no puc entrendre com puc viure aquí. Bé el avi és bastant guay, perqué li agrada la Janis Joplin i és un fumeta, peró la mare, la Mati. Jo pensava que la mare era la mastressa de casa, mai he vist al pare ferli un petó, una caricia, un gest de complicitat. No entenc la seva trsitesa, no entec perqué ha decidit ser invisible a l’ombra d’un home que no tenía ánima només per un equip de futbol.
Vaig recordar el meu primer record, tothom té un primer record, el meu ; el pare que em possava uns volquers del Madrid perqué s’asegurés que jo em cagaria a sobre, i el content._Així fill meu, cagat bé sobre aquests mal parits. Sempre arrossegant tothom al seu univers monoqueista i simple, sense preocupar-se mai en coneixens ni a mí ni a la Mati, ni a la mare.
La Carla enfilava el Carrer Atlántida per veure en Tomé, era la única que no reia d’ell, ni notava cap mala olor. Había decidit amar a aquest nen. El primer record que tenia d’en Tomé era un dia que la mare d’en Tomé es va presentar a casa de la Carla molt accelerada amb el nadó color fucsia apagada perqué no feia les caques. El pare de la Carla era pediatra i vivían al mateix edifici. Tomé no es bellugava, no es queixava, no brillava com un nadó normal,no tenía mocs, ni feia rots ni feia olor i no feia caques. Era net i pulit des de petit. Habia decidit en silenci no embrutar el volquer del Madrid ni embrutar res en aquest món ple de merda i bruticia. Exemple era el barri on vivía ara la familia Perefusta.
Mentre esquivaven caps de gambes i fidegues asangriades, a sobre la carla i havía un objecte volador sospitós.
-Un moment Carla no et moguis.
-Qué qué pasa. Qué tinc.
Vam mirar tots dos a l’hora a un balcó on hi havia un home prim deslizant una corda amb una pinza de la roba.
-Me dais un cigarrito por favor.
-Ho sentim no tenim.
-Pues vaya, vale chavales a ver si me conseguis un pitillo que estoy con el mono.
-És dolent fumar. Es fará mal bé la salut.
-Mal bé mal bé, como si la fábrica donde tengo que currar no me hiciera mal bé..no te jodes, ¿me dais un piti o no?
Van preguntar i van aconseguir un, el van posar a la pinza elevadora.
-Gracias no hay mal bé que un buen viento no traiga. Merci chavales.
Un ratolí rosegaba un bocí de formatge El caserío amb la mateixa alegria que l’home pujaba el cigarret.
-Semble que més d’un ha aconsseguit el seu premi.
-Si i jo no seré menys.
Va agafar la Carla i li va fer un petó d’aquells que no hi caben als capitos de la Heidi. Com que els petons tanquen les ferides, aquest petó va tancar la mala olor de dins del seu cos. La halitosis va desaparèixer.
CAP V
El cosmos habia signat una fratenirtat de pau i pulticrud. Des de les hores la Clara es quedava a dormir gairabé cada nit. Trucava al vespre, a quarts de vull per anar a classe, i així cada dia. Menjaven a mitjes, llegien a mitges i es bessaven a mitjes. La vida estudianti, Janis Joplin i les converses amb l’avi van passar a un segon planoll. Els professors van fer un informe que deia que el Tomé estava distret i no treballava massa en classe, estava ausent i havia adquirit una cara com de psicótic.Peró la veritat es que el pou on havia estat ficat s’havia omplert d’aigua.
La Manuela sabia que li passava alguna cosa, li preguntava, s’apropava al nen per obtenir informació, però era la primera vegada que alló passava a casa dels Perefustes. Una conversa que no fos del Barça, ni del menjar ni de la olor extranya que sortia de la habitació del avi.
-Deixa el nen em pau no veus que es jove i està començat a viure, deixa`l en pau, si surt perqué surt si no surt perquè no surt, si estudia massa perqué estudia i si no perquè no. Estàs empenyada en ser una dona amargada i preocupada cuan tens un fill maravellós. Què vols que hi faci?
-Segur que té una novieta, té la cara aquesta d’idiota que fan els enamorats. Va dir la Mati.
-I tu on has aprés aquestes tonteries?
-Mamà, el Final Fantasy és un joc d’amor i el Tomé fa aquella mateixa cara que el protagonista que està enamorat.
-No estarà enredada amb la filla del metge, la Carla, aquesta que té la cara de cul d’olla.
En aquest moment el Tomé i la Carla veníen de gastar saliva pels recons de la Barceloneta.La Carla va escoltar aquest comentari. Ara las glandules li segregaven mala bava.Cara de cul d’olla, cara de cul d’olla, només se li repetia aquest mantra. Li va agafar un disgust.
-Carla, Carla no marxis. Què fas mare, ets tonta como t’atreveixes a dir aixó, no téns cor, eras millor cuan eres un ánima de guardioles en aquesta casa.
Just el que necessitava la Carla un átac d’ansietat, primer tenia fred, després calor, després li suaven les mans, després les pestanyes i després plorava. Mirava el seu reflexe als miralls bruts dels cotxes del carrer Atlantida i s’enfonsava com un submarí. Va caure desconcertada i amb el cor aforadat. L’home prim del cigarret la va portar al metge.
-Aquests nens que no paren de beure sangria, Eso es pa los guiris niñata, tu tienes que estudiar si no te harás mal bé.
-Si no he begut, m’han trencat el cor.
-Vaya con los niñatos, mientras no te hagas un tatu con su nombre.
-No si no ha estat el Tomé, ha estat la mare.
-Ah bueno, tranquila estos ataques de suegritis son normales..no pasa nada, te llevaré al médico no podrán hacer que tu suegra desaparezca, para eso necesitas un mago, pero te dará algo que te apañará. Por cierto tienes un cigarrito?
CAP VI
El Tomé li va agafar un atac de rabia i va agafar el tocador de la Senyoreta Pepis i ho va llançar als peus de la mare.
-Aquesta nina té més seny que tu, no te enteras de res tot ho fas malament, m’en vaig no et soporto més.
-Fill meu espera, ho sento molt.
Va sortir com un raig escales a baix i es va tomar amb un veí romaní que tenía gaire bona fama.
-Eh eh..mira por donde vas, ¿qué pasa tas mosqueao con la vieja?, Ei voy a casa d’un colega ¿vens?
-No, necessito una cervessa, estic tip de la meva mare.
-Yo te puedo oferir una cosa molt millor, et sentiràs bé, te n’oblidaràs dels problemes, vine a casa, vine.
-Ostres quina olor més forta fa a casa teva, què és això?
-Si, si ja veuràs, és que tinc molta sort, el meu pare és fuster i la cola fa aquesta olor.
-¿Fuster?
-Si ja saps, com el pare de Jesucrito, Jesucristo sabía molt del rollo estic segur que es col.locava amb la cola del seu pare, si no com s’explica tot això que deia i parlava el pallo. Sempre anava col.locat de cola.
-Però quines tonteries dius..
-Si, si tonteries proba-ho te encantarà.Només has d’olorar uns mínuts i se t’obre el seny. Una tercera porta, una altra dimensió, ¿entens?, aquest es el camí de Crist.
Va començar a riure mostrant l’única dent que li quedava a la boca.
-¡Donç som-hi per Crist!
CAP VII
Passat uns moments al Tomé se li va començar a nubolar la vista, i va entrar en un estat molt profund. Las cames li tremolaven, I l’olor de la cola se li ficava cor en dins. És sentia tan cansat que va entrar en un somhhi profund. Es va escoltar un só estrepitós com si el cel hagués mort d’un tret tot es va tornar obscur i calurós, una calor pegajosa va separar les pestanyes d’en Tomé.
-Què ha passat on sóc, i la mare, i l’avi i la Carla, quan de temps fa que dormo.
Va donar un tomb i es va trobar que no hi havia ningú, que tot eren ruïnes i destrucció com si hagués viatjat al passat, a la primera guerra mundial, com si estigués dins una pel.licula de Spilberg d’aquelles bél.liques, no podia creure el que estava passant.
-Hola, qué hi ha algú, on heu anat tothom?, sortiu, sóc el Tomé, Carla, Carla on ests, mare, Mati, avi..
Va caminar sobre muntanyes de rune i desolació era com si la ciutat hagués patit un incendi, una guerra.
Tenía molta sed i gana però no hi havia a la vista cap botiga, cap establiment, cap pakistaní que li oferís alguna cosa, una cervessa hauria estat bé.
-On vas nen, t’has perdut?
Un ánec vestit de mariner agafat d’una rubia amb braços forts li estava preguntat.
-Tu, tu ests el ánec Donalds, i aquesta no és la Madonna?
-Sí, som antics amics, estem parlent de la crionització i els seus efectes, tu saps de qué va tot aixó, no?
-Un moment, un moment, qué está passant on est tothom, i la gent, i les cases, i les rambles i la Barceloneta i los pakistanís que venen cervessa, qué ha passat aquí..? m’he quedat adormit.
-Ostia nen, donçs has de tenir un somni una mica pessat, no t’has enterat, hem patit una explosió nuclear fa dos dies d’aixó. No pot ser que no t’hagis assabentat.
-Una explosió nuclear? I nosaltres sóm els únics supervivents?
-Bé, el Mickael Jacksón també s’ha salvat, està voltant com ánima en pena buscant la seva escafandra. Vine amb nosaltres, anirem sota terra, alguns estàn construint un búnker per salvaguardar-se de la radiació.
-Mira el meu cabell, s’està arrisant, ha de ser la radiació, fotem el cap d’aquí, busquem el Mickael..
-Madonna, ests Madonna no?
-I tant que sí, que hi penses que no puc suportar una explosió nuclear o qué,ja fa anys que m’estic preparant per això.
-No pot ser, no pot ser, no pot ser.
Tomé aixeca d’una vegada, ens anirem de concert, vols unes cervesses..
-Ahhh, ahhh, qué passa ?
-Res noi que t’has quedat adormit...tens un somni una mica profund. Vinga aixeca, que´tal la cola es de puta mare oi? Has tingut alucinacions o premonicions? Es genial t’obre la ment.
-T’obre la ment? És una merda, quina merda m’has donat, he tingut un mal somni, he somiat amb la Madonna.
-Un mal somni? Des de quan és un mal somni somiar amb Madonna. Vinga anem a prendre algo...
-Deix’am, oblida’m vaig a buscar la Carla, però primer vaig a buscar a la mare l’he de parlar..
-Tu mateix.Vols herba o alguna cosa?
-No vull res més de tú, moltes gracies, t’esclataràs al cap amb totes aquestes porqueries.
-Bé, bé, de res noi, passa-ho bé.
-I tant que sí.
Escribe un comentario
Los comentarios están cerrados